"Els i les professionals d’Atenció a la Ciutadania han de ser un puntal, són qui haurà de fer el vincle total entre equip sanitari i ciutadania"
Carme Pla Gaspà es va formar com a treballadora social, però ja fa uns 30 anys que treballa com a professional d’Atenció a la Ciutadania, a Sabadell. Va començar al CAP Creu de Barberà i, al cap de poc temps, va anar al CAP Concòrdia, on és referent d’Atenció a la Ciutadania.
11 d'abril de 2025
En què consisteix la teva feina?
La meva feina al CAP Concòrdia inclou la gestió de reclamacions, estar pendent de l’accessibilitat, la planificació i gestió d’absències de professionals de l’equip amb l’adjunta i la directora, així com la coordinació d’agendes, juntament amb altres persones de l’equip que creen aquestes agendes, perquè les persones usuàries puguin agafar cita. Jo sempre dic que els referents d’Atenció a la Ciutadania som com “apagafocs”. Resolem qualsevol problema que sorgeix per part de pacients o professionals. Som els que estem a primera fila.
Sempre havies volgut treballar a l’Atenció Primària?
La veritat és que no, va ser per casualitat. Jo treballava en un centre d’informàtica de la Generalitat, on havia de treballar tot el dia i desplaçar-me a diferents llocs. Aleshores tenia els fills petits i la cangur em va dir que no podia estar tantes hores. I vaig decidir buscar una altra feina. Vaig començar a fer substitucions a l’Institut Català de la Salut, com a auxiliar administrativa, i aquí em vaig acabar quedant.
Ara ja deu fer uns 30 anys que treballo a l’Atenció Primària. Vaig formar part de la Unitat de Gestió d'Atenció Primària (UGAP) formada inicialment pels EAP Sabadell Nord, EAP Ca n’Oriac i EAP Concòrdia, i que després es va reformular i la van acabar formant l'EAP Concòrdia i l'EAP La Creu Alta. Per a mi va ser una experiència molt enriquidora, vaig conèixer a molta gent i diferents maneres de treballar. Jo sempre intento, de cada cosa, treure’n la part positiva. Encara que també hi ha dies dolents, com tot.
I ara que ja fa tants anys que treballes aquí, com valores la feina que es fa des d’Atenció a la Ciutadania?
És cert que no tothom serveix per fer la tasca d’Atenció a la Ciutadania. Estar en un taulell d’un CAP pot ser dur. Es necessiten capacitats per estar 7 hores davant del taulell, atenent a les persones que arriben al centre. És una feina que pot arribar a cremar. He de dir que a mi, em "xifla" la feina de referent d'Atenció a la Ciutadania. Tinc contacte directe amb pacients i professionals cada dia, durant 7 o 8 hores. Quina altra feina hi ha en què puguis tenir això? A més, cap dia és igual. Quan arriba el moment de marxar, molts dies no has fet res del que tenies planificat fer, perquè han arribat altres coses a fer.
Al principi jo no era referent, era administrativa. Aleshores, juntament amb l’adjunt que hi havia en aquell moment, vam veure que calia que algú se’n cuidés, si algun dia faltaven professionals, per fer les llistes de com es cobrien. Durant molts anys no érem referents, érem administratius i ens compensaven amb algun dia de festa. Però ja fa més de 20 anys, d’això. La figura de referents d’Atenció a la Ciutadania ha anat variant al llarg del temps. Hem canviat de categoria professional, en algun moment hem sigut part de l’equip directiu i en altres no.
I de mica en mica els i les professionals d’Atenció a la Ciutadania també evolucionen, van tenint altres responsabilitats. S’hauran d’anar formant per donar-hi resposta. El meu objectiu és que, quan jo em jubili (ara tinc 62 anys), el professional d’Atenció a la Ciutadania sigui un referent per a la població, igual que ho és un sanitari. És la persona que té el primer contacte. Som els que donem la primera imatge de l’entitat. És la persona que pot ser el vincle entre pacients i professionals de salut.
Aquest Nadal hem tingut algun pacient que ha portat un petit obsequi al seu o la seva professional de Medicina de Família, d’Infermeria i també d’Atenció a la Ciutadania. Això vol dir que, de mica en mica, els integren com a part de l’equip del CAP que els atén.
Els i les professionals d’Atenció a la Ciutadania han de ser un puntal, són qui haurà de fer el vincle total entre equip sanitari i ciutadania. I això m’enorgulleix. A més, crec que tots els referents d’Atenció a la Ciutadania tenim aquesta feina perquè ens encanta. Tenim malsdecaps i la retribució econòmica tampoc és tan gran, així que, si no ens agradés molt aquesta feina, no estaríem aquí.
Per a tu, què té de bo treballar a l’Atenció Primària?
És la porta de la ciutadania a tot el que té a veure amb la salut. La nostra feina va molt més enllà de curar al pacient, és fer prevenció de la malaltia, on hi ha moltes tasques a fer i des d’Atenció a la Ciutadania podem ajudar moltíssim.
A més, tinc la sort de treballar amb un equip de professionals boníssims, tant des del punt de vista professional com personal, són grans professionals i grans persones. Tenim un grup de gent a Atenció a la Ciutadania motivada, bones persones, que ens cobrim entre nosaltres sense problema, canviem torns o doblem quan cal perquè algú no ha pogut venir perquè s’ha posat malalt. Potser per això m’agrada tant la meva feina. Per això i també pel suport que tinc per part de l'equip directiu, que sempre és total i absolut.
Recordes algun moment especial o alguna anècdota destacada, de la teva feina a l’Atenció Primària?
Fa un parell d’anys, jo havia d’anar a buscar el cotxe d’atenció domiciliària al CAP Sant Fèlix i portar-lo a Concòrdia. A l’arribar, sovint el lloc reservat per deixar el cotxe estava ple. Un dia, un policia em va dir que el deixés al lloc de les ambulàncies, perquè era només un moment. I així ho vaig fer. Però, uns dies després, un altre policia em va posar una multa per haver aparcat al lloc que m’havia indicat el seu company. Malgrat discutir amb el policia i que vingués la directora de l’equip a parlar amb ell, no hi vam poder fer res.
El que passa és que, quan et posen una multa, encara que sigui amb un cotxe de feina que va logotipat, te la posen a tu directament. Però, l’endemà, vaig veure que havia rebut bizums de tot l’equip, entre tots i totes havien posat diners per pagar la multa. Per a mi, una cosa així no té preu. Això demostra com són tots i totes.
Evidentment, hi ha dies de tot, perquè som persones. Sempre ho diem amb la Núria (la directora de l’EAP) i la Raquel (l’adjunta): en general a totes les feines, el més difícil no és la feina en si, el més difícil és gestionar persones.
Recentment, l’equip de Concòrdia ha estat triat com a Centre de Salut Integral de Referència (CSIR). Ens en pots explicar alguna cosa?
És un projecte per fer. Volen que sigui la reforma de la primària, és un canvi de paradigma perquè el model que hi ha fins ara està quedant obsolet. Es tracta d’un canvi de la manera de treballar. En concret, el nostre projecte és sobre decisions compartides i posant el focus en la població envellida, perquè nosaltres en tenim molta. El que volem és que sigui el pacient que decideixi si vol anar a una institució o si es vol quedar a casa. Per aconseguir això, cal que tinguin totes les necessitats sanitàries i socials cobertes.
Serà feina, però és un projecte molt “xulo”. Comportarà una manera diferent de treballar i, per fer-ho, els i les professionals d’Atenció a la Ciutadania han de ser un puntal. Es desenvoluparà el projecte i, de manera periòdica durant un any (fins al juny del 2026), s’anirà avaluant per saber si ha funcionat i veure si pot servir per aplicar-ho a altres centres.
A mi, que ja em queda poc per jubilar-me, em van dir “i ara, fer un projecte així, que vol dir més feina...”. Però a mi m’encanta pensar que em jubilaré així, em rejoveneix! També he de dir que em fa una mica de por, perquè ens ha arribat algun comentari sobre si això vol dir anar cap a la privatització. Però no, és tot el contrari. Nosaltres som pro ICS totalment i creiem que, si no comptéssim amb la institució de l’ICS al darrere, no es podria fer un projecte així.
I ara ja fora de l’àmbit laboral, tens alguna afició, alguna cosa que t’agradi fer fora de la feina?
Sí. La meva passió és la meva família, els meus fills i els meus nets. A part, nosaltres viatgem amb autocaravana. També m’agrada molt fer esport i passar temps amb amics. Tenim una colla d'amics i d'amigues amb qui ens coneixem des dels 17 o 18 anys. Som 6 matrimonis amb fills que ja han crescut i hem fet la tira d’activitats junts: esquiar, submarinisme, de tot.