“Vull formar part d’una atenció primària forta, reconeguda i liderada per professionals especialistes, capaços de donar a la població l’atenció que es mereix”
La Carolina Rasco Mejía està començant el quart i últim any de residència de Medicina Familiar i Comunitària al Centre d’Atenció Primària El Fondo, de Santa Coloma de Gramenet. Ara fa setze anys que va començar a estudiar Medicina, al campus de l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona. És mare de tres fills de dotze, deu i set anys, una faceta molt important de la seva vida i que també ha marcat el seu recorregut professional.
La Lucía Ruzafa Garcia està completant el primer any de residència d’Infermeria Familiar i Comunitària al Centre d’Atenció Primària Serraperera, de Cerdanyola del Vallès. Fa dos anys va acabar la carrera a la Universitat d’Alacant, d’on és, i va decidir presentar-se a l’examen d’Infermera Interna Resident (IIR) per poder dedicar-se a aquesta especialitat. El seu somni d’exercir a l’atenció primària va començar a fer-se realitat quan va aconseguir la plaça a la Unitat Docent Metropolitana Nord, la seva primera opció.
Totes dues formen part de les desenes de residents que actualment es formen a la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Metropolitana Nord.
3 de juliol de 2026
Com és una de les vostres jornades laborals quan esteu al centre d’atenció primària?
Carolina: El meu dia a dia en aquest moment no està del tot establert, perquè just ara passo a ser resident de quart any i canvien les dinàmiques. Però durant els períodes que he tingut la sort de poder estar al Centre d’Atenció Primària (CAP) El Fondo, les jornades han estat molt enriquidores.
Si faig torn de matí, per exemple, la jornada comença a les vuit. Ens reunim a l’office per saludar-nos i compartir uns minuts amb els companys i companyes abans de començar. Crec que és una molt bona manera d’iniciar el dia, perquè ens permet veure com està tothom i reforçar el treball en equip. Després revisem l’agenda per veure quins pacients visitarem: aquells que ja coneixem i als quals fem seguiment, i també els que veurem per primera vegada, o sense saber el motiu de la consulta. M’agrada tenir una idea prèvia de com serà la jornada per poder-me preparar. En el nostre cas, l’agenda acostuma a començar amb les visites presencials. A la segona part del matí fem sobretot activitat no presencial, com ara revisar analítiques, donar resultats, gestionar consultes o fer seguiments telefònics. Finalment, de dues a tres tenim sessions d’equip. Aquestes sessions poden ser formatives, per actualitzar-nos sobre algun tema concret, o bé organitzatives, per coordinar aspectes del funcionament del centre i de l’equip.
Lucía: El meu centre de referència durant la meua residència és el CAP Serraperera, en el que ja he estat vora vuit mesos. Aquí treballe junt amb el meu tutor, Francesc Ramos, seguint el seu horari i agenda. Anem fent la pràctica assistencial bàsica com són les analítiques o altres proves complementàries, per exemple, les espirometries. Seguim amb l’agenda per atendre els i les nostres pacients assignades: fem control de pacients crònics, cures, seguiments, deshabituació tabàquica, i també gestió infermera de la demanda aguda.
A més de les sessions clíniques que diu la Carolina, formem part i col·laborem amb l’equip de recerca i investigació del nostre CAP. I també ajudem a organitzar i dur a terme les activitats comunitàries que es fan al poble, tant per part del nostre equip com les que fem coordinadament amb els altres equips d’atenció primària de Cerdanyola del Vallès i els referents de l’Ajuntament. Però com a residents no tot queda al nostre CAP. També fem rotacions fora del centre d’atenció primària.
Com és la vostra experiència amb les rotacions?
Lucía: Doncs és estar d’aquí cap allà i anar adaptant-te de forma continuada als nous serveis per on anem passant. Un dia estàs a salut mental, de cop i volta a l’ASSIR, cirurgia menor, pediatria, passant per l’hospital de dia de cardiologia, pneumologia o cures vasculars, per exemple.
Carolina: Sí, durant aquests anys jo també he rotat per diferents àmbits assistencials, tant hospitalaris com d'atenció primària. He passat per serveis com medicina interna, urgències, cardiologia, pneumologia, pediatria, PADES i salut sexual i reproductiva, entre d'altres.
Lucía: I tot això es va compaginant, a més, amb les guàrdies, formacions i jornades o congressos que també fem. Realment és un no parar i tot el que això comporta: molts coneixements per assentar, canvis d’horaris i de companys, diferents formes de treballar, etc. Tot i això, no ho canviaria per res del món.
Heu començat a treballar a l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) amb la vostra residència?
Lucía: En el meu cas, sí, bàsicament perquè vaig acabar fa dos anys la carrera i directament em vaig posar a estudiar a Alacant per fer l’examen d’IIR. Però vaig decidir fer aquí la meua residència perquè crec que l’ICS és molt potent en atenció primària i era una oportunitat única per poder fer una formació amb una grandíssima qualitat, tant pels seus centres docents com per tots els recursos que estan al seu abast.
Carolina: Jo fa sis anys que treballo a l’ICS. Els tres darrers han estat com a resident MIR, però abans ja havia treballat durant altres tres anys a centres d’urgències d’atenció primària. Aquella etapa em va permetre adquirir experiència professional i, al mateix temps, confirmar que el que realment volia era especialitzar-me en Medicina Familiar i Comunitària (MFiC).
Foto: Carolina Rasco, a consulta del CAP El Fondo.
Seguint amb tu, Carolina, per què vas decidir estudiar medicina i, concretament especialitzar-te per exercir a l’atenció primària?
Carolina: Crec que seria molt difícil assenyalar un únic motiu, va ser una decisió multifactorial. Probablement, una de les influències més importants va ser la nostra metgessa de capçalera. Ella portava tota la família i recordo especialment una etapa complicada que va viure la meva mare. La nostra metgessa sempre hi era, dedicant-li el temps que necessitava, escoltant-la i ajudant-la a sortir d’aquella situació tan difícil. També coneixia molt bé el meu pare, les meves germanes i a mi mateixa. Em feia la sensació que no només tractava malalties, sinó que realment coneixia les persones, les seves famílies i les seves circumstàncies. Hi havia una continuïtat en l’atenció i una preocupació genuïna per la nostra salut i benestar.
A més, era una professional molt orientada a la prevenció, i això sempre em va cridar molt l’atenció. Em va fer entendre que hi ha moltes coses que es poden fer abans que aparegui la malaltia.
D’alguna manera, jo em veia reflectida en aquella manera d’exercir la medicina. M’agradava la idea d’acompanyar les persones al llarg del temps, conèixer les seves famílies, entendre el seu context vital i poder intervenir en aquells aspectes que poden millorar la salut abans que apareguin els problemes. Crec que aquesta visió integral i longitudinal de les persones és el que més em va atraure de la meva especialitat.
I en el teu cas Lucía, per què vas decidir estudiar infermeria? Et cridava l’atenció ser infermera familiar i comunitària?
Lucía: No soc la típica que des de ben xicoteta sabia que volia ser infermera. És amb el temps que em vaig començar a adonar que m’atreia molt l’àmbit sanitari, tenia eixa curiositat per la salut, el tracte amb la gent, el fet de cuidar. Finalment, el que més encaixava en el que jo buscava era ser infermera.
Més endavant, en la carrera, vaig descobrir el gran món que és l’atenció primària i crec que realment va ser allí quan va aparèixer eixe somni de "què vull ser de major". El somni de ser infermera familiar i comunitària. Voler ser eixa persona que treballa junt amb la seua comunitat per tal d’anar tots a una per ajudar a aconseguir la màxima qualitat de vida i la cura de si mateixa, tant individualment com a col·lectius d’una població. És per això que vaig decidir preparar l’IIR i especialitzar-me en Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC). Crec que, igual que passa en altres professions sanitàries, la infermeria ha d’avançar cap a l’especialització en tots els seus àmbits, perquè cada un té unes necessitats, competències i una manera de treballar pròpies.
Durant molt de temps s’ha tendit a pensar que qualsevol infermera podia treballar en qualsevol lloc i era igual les voltes que pegara entre serveis i el temps que estiguera en ells per tal de cobrir eixe lloc que faltava. Però la realitat és que una atenció d’excel·lència requereix professionals amb una formació específica per cada una de les "vares" que formen el ventall d’infermeria. I l’atenció primària no és una excepció, és un àmbit complex que va molt més enllà de l’atenció a la malaltia, com diu la Carolina. És l’espai on s’acompanya a les persones, les famílies i la comunitat al llarg de tota la vida mentre es dona resposta a les necessitats cada vegada més diverses. Per això considere que aquests llocs han d’estar ocupats per infermeres especialistes en Familiar i Comunitària, formades específicament per oferir una atenció de la màxima qualitat. Al cap i a la fi, vull formar part d’una atenció primària forta, reconeguda i liderada per professionals especialistes, capaços de donar a la població l’atenció que es mereix. Vull poder atendre les persones de la mateixa manera que m’agradaria que em cuidaren a mi i a la meua família si algun dia fórem nosaltres els qui estiguérem a l’altra banda de la consulta.
Potser coincideix amb els motius del perquè vau decidir especialitzar-vos en MFiC i en IFiC, però que té de bo per a vosaltres treballar a l’atenció primària, ara que realment en formeu part?
Carolina: Continuo pensant que la possibilitat de conèixer realment les persones que atenem. Poder conèixer el pacient, el seu context familiar, social i cultural, i entendre realitats que sovint són diferents de la meva, és una de les parts més enriquidores de la professió. Per exemple, el nostre és un centre d’alta complexitat, amb una població molt diversa culturalment i amb freqüents barreres idiomàtiques. Això planteja reptes importants en el dia a dia, però també ens obliga a ser creatius, flexibles i a treballar molt en equip. Malgrat les dificultats, crec que afrontem aquests reptes amb una actitud molt positiva. Hi ha una gran companyonia entre els i les professionals de l’equip, és una de les coses que més destaco de la meva experiència al CAP El Fondo.
Del fet de treballar a la primària també m’agrada poder acompanyar les persones al llarg del temps, tant en els moments de salut com en els de malaltia. I considero molt important la tasca educativa que fem, ajudant els i les pacients a entendre millor les seves patologies i a prendre decisions que puguin millorar la seva salut i qualitat de vida.
Una altra part que valoro molt és el vessant comunitari de l’atenció primària. No només treballem amb individus, sinó també amb famílies i amb la comunitat, intentant promoure hàbits saludables i fer prevenció.
I, finalment, m’agrada que sigui una especialitat que obliga a continuar aprenent constantment. L’atenció primària és molt diversa i requereix estar al dia de molts àmbits diferents de la medicina, cosa que fa que cada dia sigui una oportunitat per continuar creixent professionalment.
Lucía: Agafe el fil del vessant comunitari perquè, per a mi, l’atenció primària té la sort de sortir al carrer, d’anar més enllà de les parets del nostre centre sanitari, de veure la vertadera realitat del nostre voltant i de treballar junt allò que ens envolta. Al final no sols és treballar en la nostra consulta i tindre cura únicament dels nostres pacients fent-los el seguiment o l’atenció que calga en eixe moment, sinó que també és buscar la salut fora, en els nostres barris. És poder unir forces amb tot el que podem aportar des dels CAP i tot allò que hi ha fora. És el que diem “formar xarxa”, anar creant eixa sinergia que ens ajuda a aconseguir un bé comú, que en aquest cas és la salut de la nostra població treballant junt amb ella.
A més, en actuar amb la visió comunitària de forma intersectorial i interprofessional fa que hi haja un impacte directe i indirecte per pal·liar les desigualtats socials que, tristament, cada vegada van més en augment i que tant afecten la salut de cada una de les persones. Crec que treballar en l’atenció primària és cuidar més enllà. És ajudar a cuidar en la teua consulta i en els carrers del teu barri, i realment crec que és allò que la fa vertaderament única.
Considere que continua havent-hi certa falta de consciència per acabar d’entendre com d’important és el nostre nivell d’atenció, donar-li el suport que es mereix tant per part d’alguns mandataris, com professionals i població. Sabent tot el que es pot aconseguir i el benefici que té, crec que s’hauria d’apostar encara més per aquest model.
Foto: Lucía Ruzafa, a consulta del CAP Serraperera.
Recordeu algun moment especial o alguna anècdota destacada, del vostre pas fins ara per l’atenció primària?
Carolina: Suposo que, en l’àmbit personal, el moment més especial va ser el primer dia que vaig passar consulta com a metgessa. Recordo pensar: "ha valgut la pena". Tot l’esforç, els anys d’estudi, els sacrificis i el camí recorregut havien valgut la pena per poder dedicar-me a una professió que m’agrada. Quan tens família, de vegades això implica perdre’t alguns moments dels teus fills o haver de renunciar a temps personal per continuar formant-te. Però no canviaria res. És una professió que m’apassiona i un camí que he perseguit amb molta il·lusió i convicció. Tinc moltes ganes de poder assumir més responsabilitat a la consulta, portar els meus pacients i viure de primera mà què significa exercir plenament com a metgessa de família.
Pel que fa a moments destacats exercint a consulta, em venen especialment al cap els anys de la pandèmia. Van ser moments molt difícils per a tothom, tant per a professionals com per a pacients i les seves famílies. Recordo arribar a casa amb la sensació d’haver pogut acompanyar persones que estaven passant situacions molt complicades, sovint marcades per la por, la incertesa o la solitud. En aquells moments vaig entendre que, de vegades, una de les eines més importants que tenim els professionals sanitaris és simplement escoltar. Oferir temps, escolta i acompanyament ja era una part fonamental de la cura. És una de les experiències que més m’ha marcat i que més m’ha ajudat a entendre el valor humà.
Lucía: Potser el meu moment especial no siga una cosa molt apreciable des de fora, però una de les coses que em dona eixe "mini xut" d’energia i felicitat és quan torne al CAP després d’haver estat de rotacions fora, i el meu tutor em diga que algun dels o de les nostres pacients ha preguntat per mi, "on està, que fa temps que no la veig per aquí i sempre dona alegria". Això per a mi ja és molt. Que amb el relativament poc temps que hages compartit en consulta amb ells i elles ja et diguen això, és realment increïble. Per no parlar d’eixes vegades que coincideixes amb un d’ells o elles... Realment és una mini festa quan entren a la consulta. És preciós el vincle que es pot arribar a fer. Al final coneixes als teus pacients i ells també acaben coneixent-te a tu. Crec que és la màgia i la sort que tenim a la nostra professió.
I per acabar, quines aficions teniu?
Carolina: Tot i que és important tenir aficions, no sempre és fàcil trobar-hi el temps que voldríem, almenys en el meu cas. Malgrat això, en tinc moltes: m’encanta fer esport i sortir a córrer per la muntanya, ballar i llegir. A més, soc una persona molt familiar i m’agrada compartir estones amb els amics i amb la gent que estimo. Un dels moments que més gaudeixo és poder seure al sofà amb els meus fills, veure una bona pel·lícula i compartir unes crispetes.
Lucía: A mi també em passa! Ser resident comporta no tindre massa temps per a una mateixa, però sí que arribe a traure un espai per gaudir de tant en tant. Jo trobe les meues píndoles d’energia vital sobretot en música, siga anant de concerts o tirant-me una tarda sentint vinils, sempre acabe en la música. Això, junt amb fer una mica d’esport o ficar-me entre fogons per cuinar qualsevol plat, per mi és del milloret que hi ha.