“Conèixer al pacient al llarg de tota la seva vida i amb totes les seves circumstàncies et fa prendre decisions més encertades”

 

 

Asunción Wilke Trinxant és metgessa de família i coordinadora d’estudiants de la Unitat de Grau. Va començar a treballar a l’atenció primària el 2001, després d’acabar la residència. Des de fa uns 23 anys forma part de l’Equip d’Atenció Primària Bufalà-Canyet, de Badalona.

 

11 d'abril de 2025

 

En què consisteix la teva feina?

És una feina molt variada, no hi ha un dia igual que un altre. Jo compatibilitzo la feina assistencial com a metgessa de família –amb el que seria la part assistencial i tot el que té a veure amb l’atenció a les persones, i també amb els companys: reunions, sessions clíniques, formació continuada, etc. –, amb la tasca docent de professora associada i també treballo a la Unitat Docent de l’Atenció Primària Metropolitana Nord, coordinant les pràctiques d’alumnes de diferents graus.

 

Pel que fa a la tasca pura i dura de metgessa de família, puc dir que fa 23 anys que estic amb els mateixos pacients. Això em dona moltes dades. Es creu que el poder de la informació està en les dades, i així és, ja que, com més dades tens, millor pots fer les coses. Precisament un dels valors del metge de família són totes les dades que té, perquè porta molts anys amb els seus pacients. El fet d’haver interactuat tant amb el pacient i amb la seva família al llarg de la seva vida li permet una visió molt àmplia.

 

Per exemple, tinc una pacient que té càncer. Va fer una metàstasi i la van operar per traure-li del cervell. Ara li han fet un TAC de control i el radiòleg va emetre un informe dient que la pacient tenia metàstasi a l'estern. Quan jo vaig veure l’informe, vaig ser conscient que el radiòleg no sabia que la pacient havia caigut feia tres mesos i que s’havia donat un cop a l’estern. Vaig trucar al radiòleg per explicar-li i finalment va canviar l’informe, perquè el que ell havia vist no era una metàstasi, sinó una fractura.

 

Està clar que el fet de conèixer el pacient de manera longitudinal, al llarg de tota la seva vida i amb totes les seves circumstàncies, et fa prendre decisions més encertades.

 

Sempre havies volgut treballar a l'atenció primària?

Sí, tenia clar que l’atenció primària era el que m’agradava. El centre d’atenció primària sempre m’havia encantat: veure a la gent entrar i sortir, la tipologia de pacients, el tipus de consell. És cert que abans de fer l’especialitat em vaig enamorar una mica de cardiologia, però per sort la nota del MIR no em va donar per fer cardiologia i vaig optar per primària. Després, amb el temps, he vist que a primària també he pogut desenvolupar molt el tema cardiovascular. I és que aquesta és una de les coses que et permet la medicina de família, poder aprofundir coneixements i experteses de qualsevol tema que t’agradi.

 

A més, la meva mare era pediatra i va ser una de les primeres directores d’equip d’atenció primària (EAP) quan es va fer la reforma de l’atenció primària i es va crear la figura del director o directora d’EAP. Jo he viscut la primària des de sempre a casa meva. De petita, m’encantava acompanyar a la meva mare o ajudar-la a fer receptes. Això segurament també va influir en la meva vocació per l’atenció primària.

 

Per a tu, què és el millor de l’atenció primària?

El contacte amb les persones i el treball en equip. Tant el contacte amb persones de diferents edats, no només persones malaltes, sinó també persones que venen a fer prevenció. Com també el treball en equip. La relació amb tants professionals en un mateix centre et dona una gran sensació de pertinença de grup, d’equip. Això sempre m’ha agradat molt.

 

 

 

Tens algun record especial o alguna anècdota que t'agradi compartir?

Fa bastants anys, quan va morir el meu pare, alguns pacients se’n va assabentar i van buscar el meu telèfon a la guia telefònica. No van trobar el meu número, però sí el del meu germà (que té els mateixos cognoms que jo, clar), a qui no coneixien de res, però el van trucar a ell per donar-nos el condol. Ens va deixar molt parats al meu germà i a mi, perquè els pacients que van trucar ho van fer d’una manera molt sincera. També tinc molts records relacionats amb obsequis que m’han volgut fer les persones que atenc a la consulta. Des de verdures del seu hort, fins a tenir-te preparada alguna cosa per menjar quan els visites a casa o donar-t’ho perquè t’ho emportis a casa teva.

 

Totes dues coses són un reflex del que passa a l’atenció primària, on els pacients senten que formes part de la seva família. Si aconsegueixes ser el seu referent en salut, la persona confia en tu, es crea un vincle. Les persones que atenem a la consulta saben que els diràs el que saps com a professional i, a més, amb la perspectiva de la seva persona, sabent que els parlarem de tu a tu i tenint en compte qui és el seu pare o el seu germà. Els consells que els donem estan personalitzats i això, per a molts pacients, és un valor impressionant.

I s'ha de treballar molt el vincle, perquè el vincle amb un pacient no s'aconsegueix per un encert ni tampoc per un error. El vincle amb el pacient és un vincle de temps i de ser permeable a les seves necessitats. És un vincle que es crea perquè un dia potser vindran per un tema que realment no era necessari, però que trobaran un metge que els escolta. O que un altre dia vindran a una hora que no és la que toca, però seràs flexible i els escoltaràs. És qüestió de crear un vincle amb respecte i, sobretot, amb distància, perquè no es tracta de ser el seu amic. És una tasca llarga, no s'aconsegueix en un dia.

 

Enfocant més en l’àmbit de la docència, al qual també et dediques, com valores tot el que fa referència a la formació dels professionals del futur?

La universitat i els programes dels graus estan molt enfocats a l’atenció hospitalària, amb una superespecialització. Això vol dir que els alumnes viuen més en un entorn hospitalari. Sovint es formen professionals molt tecnificats i, a vegades, no se’ls impregna prou del valor de l’atenció primària i de la longitudinalitat. Costa molt introduir els valors de la medicina de família des del començament i sovint arribem tard. És molt difícil canviar-ho perquè els plans d'estudi són molt tancats. Això s’ha de treballar abans d’arribar a la residència. Si l’especialitat de primària resultés atractiva des del primer dia, possiblement l’escollirien més.
 

Què diries sobre l’atenció primària a algú que ha de triar l'especialitat ara?

Doncs que si tria l’atenció primària tindrà una feina molt molt variada. No farà sempre el mateix, tindrà un ventall de treball amb totes les edats i podrà treballar en un context biopsicosocial. No només treballarà un òrgan o una malaltia, sinó que treballarà la complexitat de la persona, acompanyant-la des del començament i fins al final de la seva vida.

 

D’altra banda, és important tenir clar que cal tenir valors humanístics, com l’empatia, que han de formar part de la teva vida. Si no, realment no t'adaptes a treballar a l'atenció primària. Finalment, destacaria el treball en equip com un altre dels aspectes interessants de la nostra especialitat.

 

I ara ja fora de l’entorn laboral, tens alguna afició?

Sí, clar que sí! Jo treballo molt, però també tinc hores lliures. Ara els i les professionals de la salut i, en general, moltes professions, han millorat molt la conciliació amb la vida familiar. A mi m'encanta anar a la muntanya i passejar. I també faig anglès.