“A mi l’atenció primària em dona adrenalina”
La Teresa Rama Martínez és metgessa de família amb més de tres dècades de dedicació a l’atenció primària. Va formar-se a l’Hospital Clínic de Barcelona i la major part de la seva trajectòria l’ha completat al territori de la Metropolitana Nord. Ha passat per diversos equips, entre ells Llefià, a Badalona, i Doctor Barraquer, a Sant Adrià de Besòs. Fa més de 16 anys que va arribar al Masnou, on encara exerceix la seva professió que tant estima.
12 de gener de 2026
On treballes i com és la teva feina en el dia a dia?
Treballo a l'Equip d'Atenció Primària El Masnou - Alella. La major part de la feina és assistencial com a metgessa de família i tota la gestió que se'n deriva. Atenc les visites presencials i no presencials (les telefòniques i les e-consultes), a més de les interconsultes dins del propi equip i amb especialistes hospitalaris. Faig informes, reviso històries clíniques de nous pacients que ens arriben, faig per millorar els indicadors que avaluen aspectes com la qualitat de l’atenció, i si hi ha temps, preparo l’agenda del dia següent, avançant per exemple alguna visita telefònica. Però això últim passa poques vegades, se’t menja el temps!
Evidentment, assisteixo a les reunions d’equip i a les sessions clíniques. I per a mi és molt important seguir fent formació continuada i recerca. El nostre no és un equip docent, però sí que fem de tutors d’estudiants que fan part de la seva formació a l’atenció primària. Així que també assumeixo aquesta tasca, m’agrada molt la docència.
Sempre havies volgut treballar a l’atenció primària?
La veritat és que em vaig decidir per l’atenció primària a mesura que anaven passant els anys de carrera perquè em va atreure la seva diversitat, aprendre sobre diverses patologies i m’agradava més la idea d’arribar a conèixer a la persona de manera global, des d’un enfocament biopsicosocial. Sempre he tingut curiositat per aprendre, crec que ho he heretat del meu pare, que no era metge, però era molt polifacètic. El recordo sempre amb un llibre a la mà. No el vaig veure mai avorrit.
I ves per on, fa més de 30 anys que treballo a l’atenció primària, i a més des de molts vessants contractuals i desenvolupant diferents funcions, perquè també vaig ser directora d’equip durant una època, a Sant Adrià del Besòs.
Per a tu, què té de bo treballar a l’atenció primària?
No t’avorreixes mai! Cada dia és diferent, i malgrat tenir una agenda o saber el motiu de visita d’una persona, sorgeixen situacions imprevistes que has d’anar gestionant.
Un altre aspecte que per mi és clau de la primària és la longitudinalitat, el fet d’acompanyar al teu o a la teva pacient en diferents etapes de la vida, i de conèixer-la no només a ella, sinó molt sovint també a la seva família i la seva vida personal. Si vols conèixer a la persona pots arribar a copsar el seu context, i som uns privilegiats per tenir aquesta oportunitat, i que et diguin “això no ho he explicat a ningú” o “em sento escoltat”. Això fa que sentis quelcom especial perquè dipositen confiança en tu, i aquest fet és una responsabilitat molt gran pel vincle que es crea.
Aquesta longitudinalitat i confiança permet, per exemple, que acceptin més fàcilment les recomanacions que els donem. Se sent molta satisfacció quan aconseguim canviar hàbits dels pacients, com per exemple que deixin de fumar.
Per a moltes persones et converteixes en la seva referent per tot el que està relacionat amb salut, també quan són atencions d’altres especialitats. Van a l’hospital, els fan una prova o una intervenció, i molts cops els dubtes te’ls pregunten a tu, i d’alguna manera has de saber orientar. Però aquesta confiança, sobretot, es guanya amb temps, escolta i paciència.
No he sentit mai la síndrome d’estar cremada a la feina. A mi l’atenció primària em dona adrenalina. És el desafiament diari de voler atendre l’últim pacient com ho he fet amb el primer, de tractar a la gent com m’agradaria que em tractessin a mi.
Pel que expliques, desprens passió per la primària.
És que t’aporta molt! No només per la satisfacció que et deia abans de poder provocar canvis d’hàbits en les persones amb la nostra actuació. El fet de treballar en equip t’enriqueix. Aprens de companys i companyes, sanitàries i no sanitàries. I també de pacients. Algunes persones passen per situacions molt complexes i dures, i la fermesa amb la qual ho afronten és un exemple per a una mateixa.
Ara bé, t’exigeix d’igual manera. Però jo ho visc com un súperal·licient. Per exemple, has d’estar al dia perquè constantment hi ha novetats, en l’àrea científica com amb eines informàtiques. A més, a la consulta et pregunten de tot, i com a mínim has de poder donar una orientació. Així que tens una necessitat d’actualització constant.
Personalment, crec que també has d’aprofundir en el maneig de la comunicació, és un aspecte essencial. A la carrera s’ensenyen moltes coses, però encara manca abordar més detingudament la comunicació verbal, i també la no verbal, perquè aquesta també aporta informació molt valuosa. No és suficient saber molt en el teu àmbit professional, també has d’adaptar-te a la persona que tens al davant pel que fa al que dius i com ho dius. I també a la seva cultura.
Et descrius com una persona curiosa de mena. Aquesta motivació per saber i conèixer t’ha portat a fer alguna incursió en l’àmbit de la recerca?
Sí. Des de fa molts anys formo part d’un grup de treball nacional focalitzat en l’estudi de malalties cardiovasculars. Això, a més, m’ha permès conèixer gent de relleu científic i realitzar com a docent tallers i cursos, així com col·laborar en articles de revistes i llibres. He presentat moltes comunicacions a jornades i congressos. M’agrada molt poder transmetre coneixements amb l’experiència viscuda. També als estudiants en formació que venen a l’equip.
Amb tants anys de dedicació a l’atenció primària com valores la seva evolució?
L’atenció primària és molt preuada i com a tal l’hauríem de valorar i tractar. Al llarg dels anys s’han introduït millores i podem oferir més. Ens hem convertit en uns totterrenys. Per exemple, podem fer infiltracions, crioteràpia, ecografies, dermatoscòpies, cirurgies menors... Sense oblidar l'aportació de nous professionals als equips: fisioterapeutes, nutricionistes i referents de benestar emocional. Però aquests avenços no han anat acompanyats dels recursos necessaris. Crec que falta reconeixement i enfortiment de la primària com a eix del sistema sanitari.
I amb què et quedaries de tots aquests anys?
Que complicat! Et diria que amb tota l’experiència amb les persones que he atès, del que he pogut aportar-les, però també del que m’emporto d’elles.
I, per altra banda, amb el treball en equip. La interacció diària amb infermeria, però també amb els companys i companyes administratius, així com amb la resta de persones de l’equip. Allà on he treballat he establert relacions que avui dia encara mantinc, ni que sigui amb trucades. M’emporto uns records molt bons.
Parlant de records, tens algun moment especial o alguna anècdota destacada, de la teva feina a l’atenció primària?
No n’hi ha un en concret, tinc molts records que són especials per a mi. Tots els agraïments per part de pacients o familiars, per exemple. Mai m’espero que em reconeguin l’atenció que els hi dono, per a mi la dedicació cap a ells és la meva manera de treballar, no la sé fer d’una altra manera.
Per dir una curiositat, l’any passat vaig anar a una Jornada que es feia al paranimf de l’Hospital Clínic, vaig presentar una comunicació i la van premiar. I em va emocionar el fet de pensar que allà va ser on vaig començar la meva carrera, i que després de tants anys exercint de metgessa, en el mateix lloc, em reconeixien una feina com a professional. No era pel premi en si. Va ser més simbòlic, com tancar un cercle d’alguna manera.
I per acabar, quines aficions tens?
M’agrada el cinema, llegir i passejar.