“Als meus residents també els mostro el que no faig bé, perquè siguin millors que jo”
La Victoria Medialdea Van Veyfeyken va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Fa 18 anys que exerceix de metgessa de família a l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut, primer a l’àrea de la Metropolitana Sud i posteriorment a la Metropolitana Nord. Des del 2013 forma part de l’Equip d’Atenció Primària Serraperera, de Cerdanyola del Vallès, on, a més, fa sis anys que és tutora de metges i metgesses interns residents (MIR).
17 de juliol de 2025
En què consisteix ser tutora a l’atenció primària?
La meva funció com a tutora és acompanyar a un metge o metgessa que ha escollit la nostra especialitat en la part de coneixement i d’adquisició d’habilitats i d’actituds. Ser tutora significa ser referent. I ho dic des de la modèstia més absoluta, perquè als meus residents també els mostro el que no faig bé, perquè siguin millors que jo.
Els coneixements teòrics els poden adquirir als llibres o anant a congressos. Però amb nosaltres aprenen coses que difícilment aprenen estudiant. Des de les habilitats comunicatives o d’empatia, però també actituds com la motivació, la il·lusió, el respecte pels pacients... Evidentment que adquireixen coneixements clínics amb nosaltres, però crec que som molt importants pel que fa a la transmissió d’aquesta part d’actituds que són més difícils d’adquirir a la facultat o en altres entorns.
Creus que quan comencen la residència són conscients de la importància que té a l’atenció primària adquirir aquestes habilitats comunicatives?
Crec que no, però els hi parlem molt i fem molta formació sobre entrevista clínica. Potser en altres especialitats no és tan important, però aquí és un pilar, és essencial treballar aquestes habilitats. Per això, el model d’aprenentatge de seure al costat del tutor fa que ben aviat vegin la necessitat de millorar-les o adquirir-les si no les tenen.
I el dia a dia formatiu com és?
A l’inici de la residència parlem sobre cada cas a mesura que surten els pacients de la consulta. Els demano què haguessin fet o perquè creuen que li he fet tal pregunta i no aquella altra. Quan són més grans observo i evidentment des de tot el respecte i constructivament revisem els casos i les coses que podem millorar. A més, també anem fent les sessions de formació mensuals.
Aquest acompanyament tan intens fa que s’estableixi un vincle especial entre tutora i resident?
Molt, almenys en el meu cas. Amb totes les residents que he tingut fins ara, el vincle que he creat és per a tota la vida.
Possiblement, una de les raons és per l’acompanyament dels seus moments vitals i que crec que hem de fer com a tutors. Molts venen en un moment de molt de canvi: és la primera vegada que treballen, canvien de ciutat... I són situacions que des del nostre rol no hem d’oblidar.
Sempre havies volgut treballar a l’Atenció Primària?
Sí. Podia haver-me quedat a urgències hospitalàries quan vaig acabar la residència, però em semblava un ambient molt fred. Sempre he tingut aquesta visió utòpica del metge de poble que et visita des de l’adolescència fins a la mort, en un context molt comunitari.
Si no hagués fet atenció primària seria algun tipus d’atenció domiciliària, pal•liatius, però sempre en un context de la comunitat.
I ser tutora? També era vocacional?
Sí! De fet, no m’imaginava no ser tutora. Recordo que un cop acabada la formació, el primer dia que treballava com a metgessa en plantilla, vaig preguntar què necessitava per poder ser tutora.
Sempre m’ha agradat molt la docència. I sempre he viscut d’una manera molt bonica la relació amb els tutors que he tingut jo. En aquest sentit, he tingut molta sort, m’han cuidat molt en tots els aspectes, m’han fet créixer com a metgessa i en l’àmbit personal també. A més, vaig fer la residència en un centre on gairebé tothom era tutor, ho he viscut d’una manera inherent, i no m’havia plantejat mai no ser-ho.
Tens alguna frase o consell que transmetis com a tutora que t’hagin transmès els teus tutors a tu?
Cap en particular. Els intento transmetre molta calma, fer-los entendre que és un procés llarg, que no hi ha pressa i val la pena fer-ho a poc a poc i bé. Que el primer any no es posin grans reptes, i que vagin aprenent tota aquesta part d’actituds de les que hem parlat abans. I no perdre la il·lusió per la recerca, la formació continuada, que mantinguin inquietuds, per exemple, pels diagnòstics diferencials.
Què li diries a algú que hagi de triar l’especialitat?
Que triïn des del cor, que l’elecció sigui coherent amb els seus valors i amb els seus principis, i sobretot que els il·lusioni molt. I que tampoc res és irreversible. També ens podem equivocar i no passa res.
Per què creus que és important que els residents es formin als centres d’atenció primària?
Aquí adquireixen aquesta visió holística que a vegades es perd des de la sub-sub-especialitat. Alguns cops hi ha pacients que han passat per moltes consultes de diferents professionals i fins que no agafes distància i afegeixes el que passa a casa o al seu entorn, no aconsegueixes trobar el què. Per exemple, el cas d’un pacient que presentava uns símptomes i al qual se li van fer moltes proves es va resoldre anant a casa seva on vam descobrir que estava prenent malament la medicació.
Amb el nou Programa Oficial de l’Especialitat de Medicina Familiar i Comunitària els i les nostres residents, que passaven molt de temps a l’hospital, ara passaran molt més temps a primària. Està bé que rotin per l’hospital, perquè els aporta molt. Però creiem que és important que coneguin en profunditat l’atenció primària i que es potenciï en la residència.
Recordes algun moment especial o alguna anècdota destacada com a tutora?
En tinc de molts! Per exemple, un està relacionat amb un aspecte que no hem parlat i és com els meus i les meves pacients entenen la meva funció de tutora. Sempre els explico que veuran residents que formen part del meu equip i que poden confiar en la seva atenció. I un d’ells que va decidir començar a fer punt per mantenir la ment activa, ens va fer una bossa per les residents que tenia en aquell moment i per a mi.
I un altre moment especial compartit és quan una de les meves residents i jo vam rebre la primera dosi de la vacuna contra la COVID-19. Hi havia una mica d’incertesa als efectes secundaris perquè tot era molt empíric encara, però veníem d’uns temps molt difícils i vam decidir vacunar-nos juntes.
Finalment, vols compartir alguna de les teves aficions amb les persones que llegeixin aquesta entrevista?
M’agrada molt llegir, viatjar, passar temps amb la meva família i els sopars amb amics.