“És una meravella tenir un espai segur on poder compartir els dubtes sense por"
El Xavier Busquet Duran va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i va doctorar-se en Salut Pública. Posteriorment va fer un màster en bioètica i també una certificació mèdica d’ACOE (Avaluació per Competències Objectiva i Estructurada) en geriatria, entre altres formacions. El 2006 va rebre el Premi a l'Excel·lència Professional atorgat pel Consell del Col·legi de Metges de Catalunya.
La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada a l’Institut Català de la Salut, i més concretament, a l’atenció domiciliària. Va treballar al PADES (Programa d'Atenció Domiciliària i Equips de Suport) de Manresa durant 18 anys, on ja va ser coordinador. I actualment, fa 20 anys que forma part de l’equip de PADES Granollers. El 2022, quan es va crear la Comissió d’Ètica Assistencial de l’Atenció Primària Metropolitana Nord, va entrar a formar-hi part com a president.
23 de març 2026
Quin suport oferiu des de la Comissió d’Ètica Assistencial de l’Atenció Primària Metropolitana Nord?
Aquesta comissió neix de la necessitat de trobar espais per compartir els dilemes ètics que tenim davant la presa de decisions en el desenvolupament de la pràctica assistencial i d’atenció a la ciutadania. Volem ser un instrument útil per als nostres companys i companyes, que tinguin a qui consultar aquests dubtes i crear un espai de diàleg.
És cert que el moment de la seva creació va ser un cop es va fer efectiva la llei de l’eutanàsia, que és quan realment es va posar l'ètica a sobre de la taula. Però realment, el 40% de les consultes que rebem no van sobre final de vida o sobre eutanàsia.
Aquest espai ens l’hem de fer nostre, els i les professionals de l’atenció primària, i davant dels dubtes poder consultar i poder fer-ho d’una manera àgil. Quan ens reunim, no ens limitem a fer un informe acadèmic i fer-lo arribar. A nosaltres ens agrada que la persona que ens consulta pugui venir a la reunió de la comissió i que pugui compartir el seu dubte amb professionals de diferents àmbits: psicologia, filosofia, treball social, psiquiatria, medicina, infermeria, logopèdia, jurídic, farmacològic, atenció a la salut sexual i reproductiva... I que realment li sigui útil en la seva presa de decisions.
Estem prenent decisions des de primària cada dia, i cal que aquestes comissions no se circumscriguin només a l’àmbit hospitalari. Nosaltres també prenem decisions de vida o mort: de naixement, d'infància, relacionades amb les vacunes... Hi ha mil temes que ens poden generar dubtes i més que ens aniran sortint.
Ens podries posar algun exemple de situacions que puguin plantejar aquests dubtes dels quals ens parles?
Per exemple, i deixant de banda casos relacionats amb peticions d’eutanàsia, un equip que veu que un pacient està rebent transfusions de sang setmanalment i no li aporta millora en la qualitat de vida, però que veuen que la dinàmica d’aquest procés assistencial és difícil d’aturar. O quan en una família amb infants, un membre de la parella vol que els vacunin i l’altre no. També quan una persona amb demència i que té un document de voluntats anticipades (DVA) on demana l’eutanàsia arribat un cert moment i els fills neguen que s’hagi arribat a la situació descrita. O un altre: la píndola de l’endemà quan la demanen de manera reincident. O quan arriben estudiants al CAP a darrera hora de la tarda i demanen un justificant per haver-se saltat la classe.
Són molt variats, els temes. Però realment amoïnen, preocupen i ocupen. I, si es té un espai per compartir-los, la meitat de l’angoixa disminueix.
Quina és la teva tasca com a president, quan rebeu una consulta?
A la pràctica faig més de secretari que de president. La figura de president és com més institucional, però jo soc més d’arremangar-me i intentar que les coses funcionin.
Quan rebem una consulta, contactem amb la persona que la fa i la citem per parlar-ne amb calma. A vegades són consultes que ens cremen a les mans, així que intento contactar ràpidament, en 24 o 48 hores, i ja orientar, tot i que la convidem a venir a la següent reunió. D’entrada, li diem quina és la nostra impressió sobre el seu dubte. Però l’animem a que vingui, ni que sigui amb una connexió per teams, perquè ens expliqui amb detall i poder-la orientar en un espai de calma i seguretat on tothom pugui aportar. Després elaborem un informe que li fem arribar.
Accepten aquesta invitació molts professionals?
Sí, jo diria que la major part de les vegades que ens reunim, com a mínim un cop al mes, hi ha algun o alguna professional comentant el seu cas. A més, és el que volem. No volem una reunió de savis que decideixin el sexe dels àngels, sinó intentar acompanyar a persones que han de prendre una decisió i que tenen dubtes, poder-les orientar.
Hi ha gent molt experimentada, gairebé el 40% dels membres de la comissió hem fet el màster de bioètica. Amb això vull dir que fa anys que li donem voltes a aquestes consideracions ètiques que poden sorgir de l’acte assistencial. I quan un no ho sap, potser l’altre sí que s’ha trobat. Potser una qüestió que et planteges, perquè ha passat al teu CAP, la comparteixes i veus que ha passat deu mil vegades aquell any. I t’orienten i et recomanen una possible manera de fer. Solucions no en donem perquè al final la responsabilitat és de cada professional. Només orientem. És una meravella tenir un espai segur on poder compartir els dubtes sense por.
Com es poden posar en contacte amb vosaltres les persones que vulguin fer-vos alguna consulta?
El contacte es fa a través d’un formulari. A la portada de la intranet hi ha un accés directe que porta a la pàgina de la Comissió d’Ètica Assistencial (és una caixa a la columna esquerra). Un cop a la nostra pàgina, hi ha un apartat titulat “Consulta”, i a la pàgina que s’obre, en clicar-hi, ja apareix un enllaç al formulari. Intentem que en 24 o 48 hores tinguin una primera orientació per part nostra.
Com de rellevant creus que és que existeixi aquesta comissió?
Penso que és una sort que s’hagi creat. Existeix una de l’Institut Català de la Salut i, de fet, som com una rèplica territorial. Però nosaltres estem, precisament, al territori, i aportem aquesta proximitat extra. Ens mou molt l’accessibilitat i l’agilitat en les respostes. Tenim un o dos casos al mes i això és molt. Pensa que alguns comitès d’ètica tenen tres casos a l’any. La proximitat que volem tenir crec que l’estem aconseguint en aquest sentit.
També ens mou molt la proactivitat en la cura dels i les professionals. El que es pretén és que se sentin acompanyats per la institució. Per exemple, amb qüestions relacionades amb l’eutanàsia. Amb la Unitat de Salut i Prevenció hem organitzat un circuit perquè un psicòleg es desplaci al CAP per fer un acompanyament emocional, sigui de manera individual o a tot l’equip, sigui abans o després de l’eutanàsia, ja que aquests no són processos fàcils.
I tenim una vocació docent. Fem sessions als residents tant d’infermeria com de medicina. I amb la col·laboració de la Unitat de Recerca intentem promoure la investigació en aquests temes. Per exemple, en relació amb l’angoixa moral dels i de les residents.
Penso que aquesta comissió és un recurs molt útil i molt necessari. Ho pensava ja fa trenta anys i veure que és una realitat al final de la meva trajectòria professional em fa feliç. Personalment, és una de les millors coses que m’han passat, poder participar en la creació d’aquesta comissió i continuar formant-hi part. Dona feina, però val molt la pena. I la decisió que es va prendre en el seu moment per part de les persones responsables de la Gerència denota una sensibilitat especial.
Recordes algun moment destacat, relacionat amb la Comissió d’Ètica Assistencial?
Estic molt sorprès de la potència del club de lectura que també fem dins de la comissió. Una hora cada dos mesos sembla poc, però ens ha permès conèixer-nos a fons. Llegim sobre temes de salut que ens toquen i penso que és una activitat molt potent. Acabes cada llibre dient “sort que l’he llegit”. El lema seria “Si has de triar entre dos metges, tria el que llegeix”.
De cara el futur m’agradaria que arribés un dia que la comissió es pogués obrir a la ciutadania, que pogués obrir una mena de consultoria ètica, però això jo ja no sé si ho veuré!
I algun cas que hagi sigut especial per a tu?
Vam tenir una consulta d’una metgessa de família que ens va explicar que va fer un DVA a un dels seus pacients, i que en el moment del qual et parlo tenia un Alzheimer avançat. Al seu DVA posava que si arribava el moment que la malaltia no el deixava reconèixer als seus fills volia l’eutanàsia. La metgessa quan va venir ens va dir, “el meu pacient no coneix els seus fills, per tant, se li ha de fer l’eutanàsia perquè és d’obligat compliment. I és que, a més, el DVA el vaig fer amb ell i sé el que volia. Però els fills diuen que ell els coneix. Com ho gestiono això?”. Quina lliçó de responsabilitat d’aquesta metgessa, perquè el més fàcil és dir, “d’acord, doncs ja direu”. Hi ha gent fantàstica. M’emociono. Però és que hi ha professionals que donen lliçons.
Sempre havies volgut treballar a l’atenció primària?
Sempre he volgut treballar fent atenció domiciliària i, de fet, sempre he format part d’equips de PADES. A mi, el que m’apassiona és un domicili. Des del primer dia que vaig tenir el títol de metge vaig trobar que aquest era el meu espai. Potser perquè soc més de lletres que de ciències i m’agrada aquest acompanyament, aquesta proximitat. Anar amb bata a una consulta sempre m’ha costat.
Per a tu, què té de bo treballar a l’Atenció Primària?
La proximitat amb la gent, amb la vida. Com deia abans, soc més de lletres que de ciències, i m’agraden les relacions, les històries. M’agraden els vincles. M'agrada entendre el sofriment perquè penso que els i les professionals sanitàries el que fem és atendre persones que estan patint i ajudar-les en aquest patiment. Comprendre el patiment d'aquella persona en un box d'urgències a mi se'm fa molt difícil. En canvi, quan estàs a casa seva i veus aquells retrats, aquella pintura, aquelles fotos dels nets... Tot això és que parla. Parla i és brutal. Quan vaig començar fa quaranta anys, el que fèiem els metges eren substitucions i jo em delia perquè m’encarreguessin fer domicilis. Jo buscava metges que em donessin domicilis per anar a fer, cosa que els meus companys trobaven que era de boig.
I per acabar, vols compartir alguna de les teves aficions amb les persones que llegiran aquesta entrevista?
M’encanta fotografiar flors, és un hobby, i a més té un component d’etern retorn, perquè ara ja estic esperant anar a veure com van apareixent una darrere de l’altra. Cada any les retrato i, si vaig a mirar, fa vint anys feia les mateixes fotos que ara, quasi que són les mateixes flors. Però això em dona vida. Al PADES et relaciones molt amb la mort. Hi ha molts tons negres i grisos. Però penso que aquest renéixer dels colors de la natura fa de contrast i em dona molta vida.